9/5/09

Feia un dia preciós: el sol lluïa sobre per sobre d'uns edificis de centre de ciutat i una suau brisa travessava semàfors en vermell sense tenir cura dels cotxes, tot marejant, juganera, els cabells marrons que poblaven el meu cap.
Estava completament immers en els meus pensaments quan, de sobte, una veu coneguda va cridar el meu nom, fent-se escoltar per sobre del brogit del trànsit, obligant-me a despertar de cop del meu somni particular i a aixecar el cap per comprovar que, efectivament, qui em parlava era la persona que havia estat habitant la meva ment durant els últims minuts.
Allà la vaig veure, no gaire alta, amb els cabells rossos ballant al ritme que imposava un vent dictador que semblava mostrar-se molt més magnànim amb ella que amb mi. Portava una brusa blanca i una faldilla curta d'aquelles que fan perdre l'alè, aixecant les celles sorpresa de que hagués arribat puntual per primer cop en la meva vida. Quan es va adonar que li prestava tota la atenció possible, em va fer acostar amb un gest de la seva mà dreta, es col·locà les ulleres de sol sobre els ulls color maragda i va començar a caminar amb la certesa que la seguiria a qualsevol banda del món.
Mentre m'afanyava a posar-me a la seva altura i el cor se m'accelerava, el meu cap no podia parar de pensar era impossible que aquella senyoreta tengués alguna cosa a veure a mi, tot semblava massa irreal, tret potser d'una d'aquelles películ·les de cine on els protagonistes sempre acaben aconseguint el seu final feliç. A diferència de mi, ella actuava amb total naturalitat, semblava que havia nascut per passejar els dissaptes a les cinc de l'horabaixa i, just quan ens vam trobar davant el nostre destí, es va engalanar amb el seu millor somriure i va pronunciar les paraules que ja esperava:
- Papa, oi que em compres el vestit de l'aparador?


21/4/09
Diria que el sostre de la meva habitació sembla el cel,
que el llum de nit encara encès és un estel,
I sense haver pres res diria que veig el teu somriure fent una constel·lació en la foscor.
Mira, aquí es veuen els teus ulls, just davora la osa major.
M'adromo, m'adormo, m'adormo i somio,
I tu que deus fer? em recordes? em mires? em penses?
Que no hi ha manera d'estar sense,
Que la vida és una malaltia de la que no em vull curar mai,
Que per molta distància que ens separi em sembla que no bastaria l'espai,
de tot l'univers; que el cap em dona voltes i les cortines ballen vals
Que no hi ha res com un dia hipòcrita que al final no resulta ser fals.